Un matí de dilluns la mestra va arribar a l'escola una mica trista, malgrat pel camí els ocells havien cantat feliços a ple sol dalt dels arbres que encara no havien tallat i les granotes havien saltat dins l'aigua de les basses que encara es renovaven com podien i encara no havia vist vagabunds dormint al carrer sota cartrons com hivernant a l'espera d'un canvi. La mestra de l'escola arribava trista al recordar el final amarg de la cantada de caramelles, quan uns pares li havien comentat que l'any següent volien apuntar els seus fills al taller de cant i ella els havia hagut de dir que això també es retallava. Encara la música podia sonar, però cada vegada menys pública, menys ben vista, menys alegre. Va arribar d'hora i va mirar la classe ordenada, va pensar en les exigències cada vegada més objectives i menys humanes i va sospirar. Va enfonsar les puntes dels dits en els testos de les plantes i va sentir set al notar la terra tant seca; va anar a omplir la regadora i les va abeurar mentre es preguntava si també algun dia les plantes haurien de marxar de la classe, si les lleis absurdes prohibirien també aviat que a les escoles s'hi plantessin horts, si potser algun dia estaria vetat abraçar als alumnes espontàniament i consolar als que es feien mal a l'hora del pati.
Absorta en els seus pensaments, la mestra no s'havia adonat que ja eren més de dos quarts de deu i que cap alumne encara havia entrat a classe.
A primera hora del matí de dilluns tots els nens i nenes i totes les mares i pares que no trobaven feina s'havien reunit a l'entrada de l'ajuntament carregats de pancartes, caixes, bosses i instruments.
Aquell mateix dilluns es devatia entre governants de pobles i directors d'empreses com repartir-se els béns d'aquell planeta, a qui disseccionaven a conceptes i trossos, com si d'una subhasta de mobles antics es tractés. Els polítics s'havien llustrat les sabates mentre miraven de convèncer al seu petit dimoni intern de que no estaria bé deixar-se comprar a canvi de favors i promeses, i s'havien posat l'americana com si fos una peça de roba feta d'ètica-antibales que aturaria qualsevol atac a l'ambició perniciosa. Mentre anaven cap a la feina, els polítcs dels petits pobles encara havien sentit com els ocells cantaven caramelles dalt dels arbres de primavera i com les granotes saltaven dins el bassal del desconcert i havien pogut fer un petó als seus fills que dormien sota els nòrdics calents a l'espera que sonés el despertador. Però els polítics de les grans ciutats havien sentit els crits dels conductors i bocines que es queixaven dels embusos, havien esquivat els bassals d'orina i vomitades que algú havia abocat al carrer i s'havien llevat sols destapant-se de somnis amargs i amb una buidor a l'estómac que no passava ni llustrant-se les sabates ni posant-se l'americana de l'oblit. I els governants del govern central no havien sentit ni ocells, ni crits, ni bocines, ni olors, ni pensaven en el que havien somiat perquè estaven massa pendents d'un discurs mental entre el dimoni i el dimoni que habitaven des de feia temps el seu cap.
A la subhasta imaginària de l'entrada de l'ajuntament, els nens encara sabien fer teatre. Uns s'havien cobert les cares amb màscares macabres i s'havien vestit de negre, i s'havien enganxat noms i cognoms de marques comercials a les solapes i a les esquenes; un feia de venedor i tenia davant seu un escampall de pancartes on els nens i nenes havien escrit encara sense gaires errors noms de valors, serveis, recursos i virtuds que meticulosament havien enumerat i acordat entre ells. Alguns curiosos que s'hi van acostar van poder llegir-ne alguns abans que comencés la subhasta: justícia, terra, amor, llibertat, música, alimentació sana, família, art, educació pública i de qualitat, salut, igualtat, cooperació, ànima, natura...
Quan va haver començat la subhasta, els alumnes disfressats d'alts dirigents cridaven i mostraven bitllets al venedor, s'empenyien i es discutien, es trepitjaven i insultaven. Un altre nen i una altra nena, que no s'havien disfressat i encara eren ells mateixos, es van afegir a la subhasta i van aixecar la mà pacientment. Quan finalment el venedor els va veure, va demanar per la seva oferta. El nen i la nena es van posar a cantar una cançó de primavera tot desplegant un gran mural ple de colors on al centre s'hi llegia contundentment i amb esperança "EL NOSTRE FUTUR". Tota l'escenificació va quedar com congelada per aquella oferta aplastant, el venedor amb cara de sorprès i els dirigents entre conmoguts i enfadats, fins que finalment el venedor va donar un cop sec i fort amb una mà de morter sobre la taula, i va assenyalar a la nena i el nen que esperaven resposta. "És vostre!" va dir amb una veu ben alta, i en acabat tota la classe va pujar a donar la seva obra d'art a l'alcalde, que s'ho havia mirat des de l'escala amb el cor encès.
Bondia i bon dilluns,
Mentre en David atén com cada dilluns a la parada del mercat, he estat pensant en quina acció podríem fer per mostrar el nostre desacord amb el TTIP. I com que el que m'agrada és escriure, ha sorgit aquest petit relat on intento expressar que el futur és a les nostres mans, i que encara és més a les nostres mans el present.
El present de l'hort és aquesta primavera encara esplèndida on tot canvia ràpidament i les plantes es transformen en qüestió de dies, oferint cada vegada més color sobre la terra, més abundància i varietat.
També hem definit algunes accions que durem a terme durant la Setmana Bio per fomentar l'agricultura ecologica i la vida natural, que a grans trets seran les següents:
29/5 Herbes Remeieres/Farmaciola Natural + activitat infantil
30/5 Demostració d'encoixinat de paper
1/6 Mercat Artesanal, KM0 i Bio a la Plaça Flama del Canigó
6/6 Portes Obertes amb visita guiada + activitat infantil.
Les caixes petites
aquesta setmana
duran patata,
porro
s
, pastanagues, cebal
lots o ceba tendra, carbassa,
espinacs
o bledes
, alls tendres
i enciam; i a les grans
més quantitat i també tomàquets valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada